Envaïts

Espadatxí d’espiroqueta?


Aquest carallotet també és poeta
no sap si es diu Enric o Enriqueta
si fa d’arquitecte o de paleta
si veu el món pel trau del pany o l’aixeta

si camina amb 4 bissus o una pota
si s’ha cardat cap gos o cap xicota
o cap trompa de tapir i si la pilota
a l’olla barrejada hi ficava o cap pixota

ni si agraïa el servei a un cap de puta
de xarnec botxí qui l’executa
o xocava la màniga dissoluta
del qui els ulls a mig camp li xuta

ni si allò que més el despita
és cort de porcs o mesquita
sinagoga o cony podrit... de sor Lolita
i església de cretí o cul de mona... Xita

ni si de debò la basa li empata
haver de tocar fuga o tocata
i menjar femta o xocolata
i beure pixats amb palla o orxata

car és carallot i és poeta
i és espadatxí d’espiroqueta
amb els ous fa mamballeta
i amb la llengua de xinxeta
te la clava així que xuta
orxata de bruixota qui xita
aquell qui generós la deixata
en insòlits bordons de caixota.


~0~0~


Contracte de Deessa i hierodul


“Tantost mullerat
romans mentalment infibulat
(fàmul cap a l’infinit).

“I cardar per sempre pus t’és vedat
ni de mai tocar’t l’infame vit
(pren-te des d’ara per capat).

“Gaudiràs amb el meu permís només
si t’ho dic i a tots ops sempre a través
de mos goigs amb pler d’hom acomplit.

“Com m’abellirà
molt sovint sóc qui hi cardarà
i amb els qui si s’escau seràs cardat.

“Hierodul com ara capat
assumeix-te feminitzat
tímid esclau esclafat
mentalment infibulat.”


~0~0~


Ai l’spook, oi que elegant!


Detens els secrets de tantes de morts bares
(tota mena de com ara coltellades a l’esquena)
que sols el pes el cos ja t’engeperudeix
i la vaga consciència el cor t’enlletgeix

i tot i l’elegància que despens part defora
(ets rus refinat? alemany enllustrat? italià impecable?)
ets i et saps sota els vestits i tanta d’etiqueta
oh i la presència i la ricor i l’exquisidesa...

i la prestància (i com en diuen... el senyoriu?)
maleït monstre grotesc llord podrit i repulsiu.


(...)


Maleïts assajaven de matar’m
han ja mort molt del que am.

Per environs de runam
sota arestes d’esbarzeram
per varengatges de clavegueram
rere tot altre bigam i costellam...

Entre ferros ciments i rams
damunt rajoles asfalts arams
a cercles aplecs paral·lelograms...

O amagant-te en blondes i recams
amb el mamellam l’al·lotam
amb l’aviram el conillam
el paperam el cadiram...

Mai no et perden d’un pam
te tenen clissat tram per tram.

Si mai vers la llibertat anar-hi vam
letals s’hi infiltraven com gam
escamot deleteri de mefític lladregam.

Llur sòrdida goludam
els duria a fondre sencer l’eixam.

Mal llamp no els ascli, m’exclam
com trencar-ne tot lligam!

No tinguis mai de fama fam
ni mosseguis el buderó de l’ham
car t’enverinen teca i mam.

D’ells ni vi ni formatge ni enciam
prou et corcaven el butzam.

Tot és ratera cimbell reclam
fuig-ne com de moscam
t’hi encastaves el banyam.

Ni n’escoltis cap ni un bram
et corrompien fins l’ossam.

Si mai els ets a tret scram!
fots el camp com si t’empaita gossam.

Tot spook té traïdories de feram.
Com més indefensos no els anam:
Pim-pam pim-pam pim-pam!


~0~0~


—Poseu seny, jovent, collons


—Poséssiu seny i adquiríssiu religió i adoréssiu de tots els cagallons el més pudent i fumós.

—Poséssiu seny, collons, i foteu-vos generals i us banyeu ben sovint en la sang de tutti quanti.

—Som-hi, poséssiu seny i foteu-vos eclesiàstic i violéssiu a tentipotenti innombrables culs d’infants.

—Poseu seny, saps què? i vells i savis i polítics assassinéssiu tants de vassalls com us vagin rajant.

—Poseu seny i feu-vos lladres banquers i empenyéssiu al suïcidi tots els qui a les llefiscoses teranyines boigs enxampeu.

—Poseu seny i esdevinguéssiu gros industrialista i màquines deletèries foteu-ne a monumentals estocàstiques tragitades.

—Poseu seny tanmateix si sou més ruquets i esderneguéssiu's-e a la feina i en un tres i no res així mateix sou horrorororós cadàver.


~0~0~


En àvol bot


Tot comença tan innocentment perquè tot s’acabi tan tràgicament.

Ensenyava per la finestra del teatre a un jo molt més jove l’airós paisatge.
Com tant ell com jo bucòlics ens n’enamoràvem, davallarem per a ésser-hi més a prop.
Desil·lusió, car el riu baixava tot brut.

Va vindre a aconsellar’ns de moure’ns una mica a la dreta l’encarregat del teatre.
Car no gaire lluny, cap a la dreta, hi descarregava el canal, del qual les aigües eren totes tan netes.

Teníem el nen i jo una pilota groga.
La pilota rodolà cap al marges del canal, i romangué amagada.
Davallí a rembre-la, mentre l’encarregat i el nen tornaven a l’edifici.

Prou em pensava que la tasca fóra tost feta, i tanmateix enlloc no hi veia la pilota.
Perdut objecte de mes infructuoses recerques.

Seguint la vora del canal, en trobava, d’heteròclits objectes.
No sabia que tanta de gent hi desés ses coses, ni que àdhuc ensems famílies senceres hi visquessin.
En caus intricats fets de fustes s’arremolinen com rats...
mentre en d’altres bastiments deserts i amples, que s’enfonsen com paral·lelepípedes coves...
només hi rauen els buits secrets de les vastes absències.

De sobte, és clar, me n’adonava que m’havia perdut jo també.
Quantes de vegades he passats i repassats els pontets i les palanques?

Com tornar...? Com tornar-hi...?
Perdia ben bé la direcció; cert que encara segueixc el canal mes no sé pas si m’aprop o m’alluny d’on vull anar.

On... vull anar? On fa estona deixava el meu jo més jove, no fotem!

Som-hi i amunt, inútil grimpar-hi; som-hi i avall, inútil enfonsar-m’hi.

Ara pujant estretes cargolades polsegoses escales i destriant-ne teranyines i lluitant-ne amb les aranyes.
Ara baixant a les ombrívoles galeries i somrient als rèprobes amistosament i innòcua, únicament arronsant-me d’espatlles.
Tothom s’equivoca.

Em desdoblava durant el trajecte inoperant, m’hi triplicat, quadruplicava.

Una vegada dalt una arbreda que vorejava un precipici s’hi esdevenia un intent de suïcidi del meu jo vell.
Entre jo mateix i un meu bessó íntim prou més fort salvàvem el nostre bessó íntim molt més vell qui altrament ja s’estimbava.
Ah esglai, tanmateix contrarestat!

I ara però com el convencíem que la pèrdua o la fallida que tots plegats no hem esdevinguts mai s’esmenava...
o potser vull dir que l’esgarriament, l’extraviament, on ens embarcàvem només era transitori...
que tard o d’hora reconeixíem els topants i retrobàvem xirois el punt de partida...?

Cap dels 34 qui esdevinc no podem assegurar la veritat d’aqueixes proposicions.

I si ens llençàvem a l’aigua en cap vaixell ocasional...? en cap closca de nou...?
Els 34 qui sóc mai no hi parlem alhora; per por de naufraig, sempre enraonem per torns i sensats, en aquest àvol bot on som.

Mes és cert que l’aigua ens durà al mateix indret on començàrem de perdre’ns...
i ens hi durà prou prest si ens havíem esgarriats aigua amunt...
o ens caldrà abans donar la volta al món si començàvem de sallar més avall que no iniciàrem la questa i el quest.

I tot això, és clar, posat que fóssim encara al mateix canal.

Estalvis hi arribarem un dia o altre, assegurem’ns-ho; engrapem’ns-e els collons i afirméssim-ho, ferms!

Ambtant això rai, les saons i els agres observarem de totes les terres travessades...
i els focs follets de les tantalitzants construccions que amb el nostre passatge es degeneren com nassos de cera.

L’esmolat reialme del nostre triomfal regrés només ajornat per les perfídies...
o potser les espúries orquídies, de les malorquestrades mercurials escaiences.

En tot cas, quan nasquérem, els concupiscents titelles qui badocament o temerària ens nasqueren, ens nasqueren amb un intrínsec passaport...
passaport directe a les hipogees aigües negres...
on tothom perdent-s’hi, ja mai més no es perd.

Al ritme sincopat de les petites onades, els gorgs i remolins, i les pluges i els revessos... de les cadències del corrent qui ens durà a casa...
un... dos... tres...
set... vuit... nou...
i així anar fent, fins a 34...
i recomençant fins que tot no s’acabi...

Com qui als braços de Mare Mort petitó el ballen...
el ballen...
ballen.


~0~0~


Escriptoret fos


Els quatre gats qui em coneixen saben que sóc un escriptoret
tímid inhibit contemplatiu passiu immobilista introvertit.

Que em fan por la gent i fàstic els periodistes
i d’altres malparits qui popen del fets d’altri.

Els mateixos quatre gats saben que mos quatre germans
se m’assemblen com cinc granets de blat s’assemblen entre ells.

El que potser no saben és que un dels meus germans — en Z —
es fa sovint passar per mi.

La poca gent qui s’interessa a les coses de les lletres
sense saber-me retret com sóc
es pensen que sóc mort de fa anys.

Notícies — vull dir, alguna línia o altra als fulls perduts d’algun diari —
aparegueren dient que no en fotien pas pocs d’anys
que m’havia degut morir en terra estranya.

Perxò sovint el primer que ha d’aclarir en Z quan es fa passar per mi
és que com tothom prou veu (car ell sóc jo) mort no pas gens.

És una mica com a Eva — la novel·la d’en J. Hadley Chase —
tret que en el nostre cas pitjor
car mon germà Z mai no ha après ni d’escriure ni de llegir.

Un defecte al cervell que no li permet reconèixer
les lletres com a tals.

De vegades em faria gràcia fer-me passar per mon germà
el ficte novel·lista.

A l’indret on estiuegem l’altre dia el deixí
discutint amb el metge de l’indret els tecnicismes d’una pretesa novel·la
sobre vaccinacions i epidèmies
i les interaccions entre bacteris virus i neutrinos.

Mentre els dos estenien la roba:
enormes tovalloles i flassades amb el nou blasó o emblema:
una serp blava de vint metres pel cap baix
adés trobada al jardí mateix
bona menjadora de rosegadors de la mida d’un nadó...
jo m’esmunyia a escampar la boira.

El ficte novel·lista doncs
tothom al poble el coneix molt superficialment.

No li tenen gens d’afecte però
(per exemple com dic m’hauria volgut fer passar per ell
mes tots el qui eren jaguts vora el camí
on el Solell espetegava
doncs ningú no em va voler fer lloc
on hi havia la bona ombreta dels verns vora el rierol).

Quelcom s’hi esdevingué aleshores:
continuava per la carretera mig esbufegat
quan m’hi trobava també caminant sota el Solell despietat
un infant mandrós petit despullat...

Ara li dic que s’afanyi
que el perill d’una insolació...

I tot d’una sembla endimoniat
car com s’embala!
desapareix com si son carallet fóra encès coet: fuit!

Ja no el veuré mai més!

Ningú no el veurà mai més:
com si fos el fill qui mai no tinguí
com si fos l’espectre de l’escriptoret qui mai no fui.


~0~0~


Espill


Ara mateix te m’aixec
i ara ja te’m pos lo gec
ara, cansat, te m’assec
i, en oblit, podrit te m’hec.

Podries dir “pobre mec
ha passat com un llampec”
mes, si ho dius, prou ets prou pec:
Qui sóc ets a l’espill cec.


~0~0~


Set ais


No te’m tragos de la ment
i escolta mon lament
o tot anirà malament... rai
ai
ai
ai
ai
ai
ai
ai.


~0~0~


Proletari sense pistola


—No tragos el cossi de les escombraries, Manel, li deia al vell de rere el taulell fent veure que l’anava a saltar per a anar a l’altre costat, i el vell ajudant del cambrer feia acte de treure el cossi no fos cas que m’hi veiés caure, —no el tragos, que estic preparat a llençar-m’hi de cap!

I tothom al cafè, els quatre gats qui hi érem, se’n reien flascament de la facècia.

Cert que el dia que portava poc demanava millor.
Més em valdria ésser llençat com escombraries. Prou m’hi sent, usat, gastat, despès, inútil, fútil, desfet.

De primer la feina, dura, i escarrassant-m’hi.
Llavors tornar a casa per una carretera plena de boira i de neu, amb el fred que fa i amb tanta de bòfia pertot arreu aturant-te a cada pas i demanant-te els papers.

Al capdavall, arribava al cafè i anava a escalfar’m amb una beguda que m’escalfés, i abraçant-me prop el foc abans de tornar a la freda dispesa, i amicalment doncs havia dita aquella facècia, i alhora em treia la cartera per a pagar el cafè i el conyac, i hi havia un ajudant nou, rere el taulell a la meua esquerra, i un altre client, embarretat ell, també a la meua esquerra, gairebé davant l’assistent nou, és a dir, a la meua banda de taulell, i encara estic fent barrila amb el vell Manel, i el nou assistent retirava a la meua esquerra una revista de damunt el taulell, i tot ha estat vist i no vist.

Aquell home traient la revista, el client embarretat no dient re, i jo tot d’una no trobant enlloc la meua cartera.

—Algú m’ha lilada la cartera! que m’esgarip.

I ara m’estic desesperant. —Tant em fan els diners! Però els papers, els papers! Sense papers no puc anar pel món, amb tanta de bòfia fotent urpa pertot arreu! I qui té temps de fer-se’ls novament. Impossible! Qui ha estat, qui ha estat el xurimangaire!

—Lilaires, em cag en déu! Torneu-me la cartera!

—Ets tu? li dic a l’assistent, i l’assistent em guaita com si estic boig. Continua allunyant la mateixa revista que hi havia damunt el taulell vora la meua cartera. Tot s’esdevé alhora tan de pressa i tan lentament!

—Tu! li dic al client, i el client embarretat em guaita amb cara de pocs amics.

Aixec els ulls al trebol, no fos cas que hi hagués alguna finestreta, i el lladre al pis de dalt, amb un fil i un ham, hagués pescada la meua cartera. Al trebol tot hi és pla, ni traces de finestreta.

—Malaguanyada pistola que no tinc!

Me la treia ara mateix i... Els feia buidar les butxaques, els feia abaixar els pantalons, aixecava l’arma cap al trebol i cridava que qui hi fos, vigilés, que disparava encontinent!

Ningú no em fa cap cas. Només pens en els papers, els papers... I em mortifica que... No podré mai refer els papers, em moriré abans... Qui tindrà temps per a refer-se’ls...

—Torneu-me... algú... torneu-me el feix espès, incomprensible... de papers...

D’innombrables papers, sense els quals, com ara la bòfia em botxineja mentalment cada matí i cada vespre a la inhospitalària carretera, em botxinejarà físicament bon pic m’haurà fotut a la cangrí...

I ara espera’t que veig per la finestra que algú o altre també m’ha lilada la bicicleta.

La neu glaçada i la densa boira m’entren al cor.

—Malaguanyada pistola que no tinc!

Em fotria un tret al cap.

M’he ficat a un racó del cafè a plorar.


~0~0~


Retorn al tot (o del tot)


Tornes a, o et torna, l’antiga casa pairal — impecable
tot hi rau a lloc
inclosos els morts personatges, entranyables.

Et revé, o hi revéns a, l’antiga vila costeruda qui volta el castell —
turó sacre: hi apareixen
per carrerons de laberint
les àgils meuques, filòsofes
s’hi esmunyen els lladregots subtils, incopsables.

Se’t reobre, o reobres, l’antic llibre tot llarg — atapeïdíssim
tots els mots del món (de l’univers)
els duu, remarcables.

Escrius, o se t’escriuen, les llegendes, històries, esdeveniments
en fulls que els cerços tomben
i on les lletres endevines (o se t’endevinen), palpables.


~0~0~


Hores de boira i fred


Trobar un lloc on jaure
trobar un mos per a dur’m al pap
heus les dues activitats que se’m mengen les hores.

Ah entre els acadèmics quan els era fàmul
si se n’estava, de bé!

Com els netejava els texts
els empenyia part darrere els vehicles per les pedregoses pujades
els vantava les presumidotes mullers...
sempre (o quasi) em queia un raconet o altre on aixoplugar’m
uns crostons i pellucalles per a rosegar.

I ara?
Ara malament rai!

Les hores de boira i de fred se’m tiren damunt
i es fa fosc i encara no he resolta cap de les incògnites:
on rauré a la nit?
què em duré al pap?

I demà?
I demà!

No puc pas badar un minut
no haig mai de perdre de vista l’objectiu
del jaure sa
de l’atipar’m...

De l’atipar’m algun dia
per tal de poder tornar al text i fer’l prou net
(ni que no només fos si fa no fa)
i cridar...

I cridar:
Imprimeix!


~0~0~


Vuit ais


Estava la mare dolorosament cardant amb el representant de les màquines, quan el pare tornà de la reunió.
—On és ta mare?
—Dolorosament cardant amb el de les màquines.
—Dolorosament? La deu tornar a donar pel cul.
—Qui fóra eu, pare, per a desdî’us?
—Bé, tant se val, ja li ho diré més tard.
—Entravancs a la reunió?
—Al gremi rebíem la mala nova que nous imposts se’ns atansen.
—Ai, ai, pare; ai.
—Cal sobretot estalviar a ta mare el disgust; si torna idíl·lica, tòrrida, qui voldria amargar-li la dolçor?
—Li ho direm en instant propici. Si vols ho faig.
(...)
—Mare, ahir el pare tornà de la reunió tot pansit, escorxat, humiliat, escuat. És clar que no pas desfigurat, escapçat, emasculat i, com en Balzac mateix, segons el molt veraç cronista n’Octavi Mirbell, amb el petitó vitet encara més escarransidet, i amb la seua dona cardant amb son amant a la cambra del costat d’on ell agonitzava...
—T’hi vols jugar que volen tornar a pujar’ns els imposts?
—Ai, ai, mare; ai.
—Cal sobretot que eixorivim ton pare; no volem pas que li torni la depressió. Encara se’ns suïcidaria, amb totes les marranades que ens fot lo govern.
—Convidem novament el de les màquines?
—En convidarem un altre qui li farà encara més patxoca. Ja ho veuràs.
—Ai, mama, ai.
—Oi que també estàs content?
—Mama!
(...)


~0~0~


Casta de lladres


Ca d’altri envaeixen amb hordes pegues.
Genocides, assassinen i saquegen.
Inquisitorials, de llur “dret” gallegen.
(De tot el que han dit el cul te’n refregues.)

Cascun d’ells maleït arroplegat.
Casta de lladres qui parlen estrany.
Es vanten fastigosets de llur guany.
I de tant com no han – (i és tot robat.)

Per totdéu rebutjats i odiats.
Pel repulsiu capellanum dominats.
(Llur àvol “constitució” és merda pètria.)

Llur “història” fot ferum de falòrnia.
Devots de deessa podrida i bòrnia
Lletja i desdentegada que en diuen “pàtria”.


~0~0~


Casta de lladres


Llurs herois fundadors, na Carme Polla i en Franc Brouet de Pútid Conreu Verinós, foren, com tothom sap, els més tragitívols ni repulsius assassins de la història. Arrenquen llengües d’innombrables infants, n’arrenquen ulls, orelles, nassos, collonets, vits, ungles, dits... I hi burxen damunt; burxen i escorcollen i rebreguen a fresques nafres i forats... i hi continuen minant, traient alhora vísceres, esqueixos, venes, nervis, ossos, ganglions... I així, els pobres infants horrorosament mutilats, els van deixant morir. Ah malparits! Cada dia, al xibiu sinistre de l’escola, en horribles pantomimes de mort i carrinclons cants a l’orxegosa pàtria de la repel·lent virginal deessa, sempre sedega de sang infantil, amb la roent xeringa els injecten apòzemes blaves i gatxulls de furaç, i els tolen ensems un altre atribut.


~0~0~


Al ventre del govern de la societat


—Només algú tan extravagant com eu pot ficar’s al cos de la bèstia i sortir-ne indemne.
—En cap temptació no caic.
—A cap cony ofert ni hi lib ni m’hi embec.
—I tot amb un cop d’ull ho conec.
—Cada espècimen gravat a la meua ment duc.
(...)
—Al secret museu de foscs monstres antediluvians al cor de la panxa del govern de la societat, llurs paltruus o budellams, greixosos càustics escanyadors mecanismes que prou sabria, si mai em convingués, destriar.
(...)
—I en acabat qui gosaria demanar’m qui sóc de debò. Prou podria escaure’s que fos el lladre suprem disfressat. I llavors on anirien encontinent a parar els esfereïts mocosos armats sinó als més horribles orcs...?
—On se’ls cruspien de viu en viu, al cap de jugar-hi immenses hores, amb ullals esparracats i urpes llordes, les grotesques peces de museu de qui en conec (els escatia amb un cop d’ull) tots els mecanismes.
(...)


~0~0~


Caòtic imperi morent


Al meu palau, s’ha convidada tota sola bona part de la més alta societat. Només m’estimarien els qui em volen robar. Perxò ací hi sóc de més.

Se m’atansa un pudent de la bòfia qui vol ésser el meu “amic”. Qui se’n fiaria mai d’un pudent de la bòfia? Només se’m vol aprofitar, i fer’m tant de mal com pot.

Diu haver vist el pudent un petit defecte al marbre del meu mausoleu, diu que es tracta d’un “grop impactat” a la pedra i em vol contar, molt tècnic ni saberut ell qui sembla ésser més ruc que no un soc, de quina manera en substituiríem, tallant-lo precisament, el petit pany malmès, per un de nou, sense que es notessin les ascles ni costures, quan es veu interromput per un altre dels convidats als quals no fa gaire ha multat. Ara i adés, tots, com aquest, li demanen un instant en privat; un petit xiuxiueig segueix, i hom el pudent l’unta amb un untet substanciós, i au, multa esborrada, car com tot bòfia d’ençà que hom n’inventà l’ofici malastruc, és molt maleïdament corromput.

S’ha ficat de moda entre la gent fina — i a part la puta bòfia qui arreu s’entremet, tots els pseudo-convidats en són — d’emprar com a col·liri en flascons blaus la sang blava dels llimacs gegantins de fresc assassinats. Ecs, suc de llimac gegantí tallat pel ventre — això és ultrafastigós!

Els carnívors, antropòfags, llimacs gegantins, doncs, pobrissons, de qui adés en fui, carallot, heroic màxim assassí. D’on que la flasca societat m’oferís de prèmit aquest castell. La meua tècnica d’occir’ls fou adoptada després pels nous herois qui epígons em vingueren. I jo retirat, de lleure sempre entre mes selves, on els llimacs campen lliures i a lloure, per mi de cops i tot acaronats, i per d’altres, epifenòmens, tanmateix encara barement assassinats.

Els autoconvidats els veus oimés empassant-se tothora comprimits, tothom prenent els de tothom; se’ls intercanvien com si fossin confits... tot i que els metges farsants pretenen com sempre de receptar’n els específics per a cada cas molt únic de cada pseudo-malalt. Me’n guardaria prou, de mai tastar’n cap, si mai ningú me’n proposés, ni que fos per cortesia! Sort que es quelcom que fóra miracle que s’escaigués, car en aqueixes festes hi sóc sempre l’ignorat.

Són comprimits virolats que no foten gaire efecte, sobretot als membres de la societat — als llimacs i a mi qui sap! Ells, els membres de la societat, virtualment són tots plegats immortals. Qui més qui menys, els de més de llurs òrgans són mecanitzats.

Tot i que sóc el propietari del palau, és com si no hi sóc. Ara que em desempallegava del pudent, ningú no fotent-me el cas més mínim. I què hi puc fer! Tots aqueixos fleumes invasors; si mai, ruc de manguis, si mai volia metre-hi objeccions, se m’independitzaven les dents i em mossegaven la llengua, i només m’eixien de la boca laments.

Me’n vaig a respirar pel camp — tret que l’aire hi és irrespirable, de tant de llimac gegantí adés i ara assassinat, i llavors jaquit que es podreixi enmig de pertot. Els autoconvidats s’hi passegen alleradament, com si les funcions de llur nas a dretes haguessin desconnectades.

S’han demanat per què els ocells no es belluguen mai d’on són.

Els respondria si em fos llegut: Perquè hi són encolats, a branques i traus d’arbres; són fictes: muntes, simulacres, enzes, cimbells. I els xiulets que avien inventats. Fantàstics ocells, llurs grinyols i garranyics, llurs xerrics d’esmolet, llurs lleigs arítmics esquelleigs, barroers invents. Ningú no ha sentit piular ocell de fa centúries.

Tota vida salvatge es limita, sobretot a les selves centrals, als gegantins llimacs antropòfags, de fet, omnívors.

M’ajec nu enmig de la selva perquè em vinguin els lents amistosos llimacs.

Com el reveig, ara jagut i cluc, el meu mausoleu, esdevingut cenotafi que la verdura aviat s’haurà cruspit com els llimacs gegantins suara se’m cruspeixen.

Perquè perduri el plaer, perquè pugui sentir totalment el plaer de saber-se devorat per les flonges maixelles, el cervell serà el darrer que em devoraran.

Caòtic imperi morent; els preterits, els llimacs, i eu, antic inútil heroi, part darrere ens en fotem.


~0~0~


Casta de lladres


Anònim, excedent a la voluda, home al patoll, fútil peó oblidat foraescaquer, perdut entre peces qui no casen, tanmateix hi sóc.

I això deien els amples cartells qui duia part de la gent:

—Invasors s’acosten qui del cau ens n’osten.
—A Alacant/ amb força inoïda/ les hosts invasores/ a mar aboquem.
—Odi perenne vers l’invasor.
—Si no fos motivat per l’odi, sobretot odi als invasors, no veuria cap raó pels matins ni d’aixecar-me.

Sóc manifestant-me al carrer contra l’avarícia il·limitada de l’odiada casta de lladres; hi sóc una unitat més, sola, digníssima, discreta, com dic, anònima, manitú mut i nu, d’incògnit, quan algú em tusta a l’esquena, i quan li’n faig cas, m’assegura que m’ha tocat un prèmit.

—Quin prèmit si no jugue mai a re?

—És un viatge de franc al Japó. Tot això és per a vós. Un feix ple de papers, un paquet amb l’uniforme de japonès, per tal de no desrengar, de no cridar l’atenció al Japó amb vestits de foraster. L’adreça per a tots els guanyadors del viatge és en aquest paper. Aneu-hi ara mateix. Hom us hi espera.

Sense casa ni tec, ho provaré.

És un indret oficial, palau només per als jerarques. M’hi ficaré d’estranquis. Perdré paperassa i uniforme a un racó, i m’esperaré darrere, al darrer reguitzell, entre el servei astoradament i degudament respectuós, guaitant com ells la processó dels guanyadors ara uniformats (grotescament caricaturescs) de pseudo-japonès. Tot i que tinc dret d’ésser-hi, doncs, entre els envanits celebrats qui desfilen, em mantinc d’incògnit, com si de debò no hi sóc.

—Qui sóc?

Tot ho he perdut, inclosa la identitat. M’endinsava en jardinet privat. Tots els objectes hi són de l’any de la picor. Antiguitats polsegoses, fràgils, que cal no tocar o se’t desfaran als dits, i encar terribles conseqüències se t’abaten.

La propietària apareix. Vella bòrnia amb l’únic ull dret que tanmateix és cec. La monstruosa néta bòrnia, muda, d’aspecte horrorós, amenaçador. La nina de la néta bòrnia, amb l’ull dret esfereïdorament obert i l’esquerra buit. Tret que l’ull dret de la néta horrorosa és tan badat però també tan cec com el de la nina.

Les tres orbes... m’han condemnat... Quina de les tres dirà el veredicte de la meua tortura i mort? Jo amb els meus dos ulls perfectament fins i exactes, i no veig enlloc com sortiré del jardinet maleït.

—Potser si enraonéssim com gent de seny...

Volia justificar la meua invasió a llur jardinet. Que perdut hi queia sense pensar-hi, repenjat a la barana del balconet, i ai, on sóc. Volia doncs fer-los-ho entenedor, i tanmateix els mots que dic són per a retreure-li a la vella que res no podia redimir els greus errors pudentment ocults entre sos malucs.

—Concloc que sou tan vella que crec que prou trobava solaç cardant-vos-em, no pas el cony ni el cul ni cap altre sòlit trau, ans els insòlits de les vostres molt pregones arrugues pertot al cos on l’energia fosca de l’univers prou sembla oimés trobar-hi mendraig o aixopluc, car collons com m’hi escorria, madò, si m’ho permets...! I crec i tot que t’hi prenyava sovint, car, de trast en trast, veloços com galàxies, de les arrugues més pregones qualque mecànic follet o altre t’hi trau el nas a qüestionar matemàticament i amb molta de sang freda les còsmiques formulacions de la situació.

I volia retreure-li ara que als prats ignots, i als repressius paradigmes, un cop passats els constrenys, les estretors i els congosts, i cingles avall de ses arrugues, ous brutals s’hi covessin qui l’orb monocle al bec de mon vit tampoc no podria pas reeixir a copsar i que, doncs, molt innocentment fertilitzava perquè descloguessin en emblemàtics astrofísics qui tot ho volien capgirar.

Mes ai com la cagava, pobre de manguis!

Cap ni un de mos testimoniatges no reeixia a treure’m d’angoixa. La vella arnadissa continua votant el triomf monstruós del meu barroer sacrifici. Quina de les altres dues deesses qui també em volen executat convenceria si amb fragments de tintinabulacions adients no els faig arribar mon pliu molt humil d’innocència sol·lícita. Servent llepaculenc els esdevinc de per vida (la meua, car elles morir es veu que no pas mai!)

I si m’adreçava amb aqueixes o millors raons, dic llavors, a la sorda orba minyona de la nina maligna? O a la nina mateixa de la maligna minyona?

M’he posat a ballar en una de mes més oscil·lants ni falsament joioses follies pastorívoles, acompanyat per les espectrals pastorelles qui en òrbites espirals fan sonar llurs campanelles amb el so exacte de mos dits del mig qui m’espeteguen als sengles tènars, quan les tres inquisidrius de qui a la impensada suara havia envaït el territori, mudes i ominoses m’assenyalen el llit.

—Ja em perdonareu (que els dic); cap atracció devers una minyona primota, molt blanca, estesa al llit, tota nua, mes plena pertot de sangtraïts. Us la cardeu vosaltres.

I faig per a anar-me’n, quan la morta es revifa.

—Fotràs el camp abans de salvar-me, desagraït?

I ara la reconec.

Casta de lladres, ara deu fer quatre sis lustres havien envaït ca meua. No sabia on amagar-me. L’allau de gent qui s’autoinvitava m’arraconaven de més en més lluny. Havia pujat al terrat. Hi jugaven dues xiquetes, de tres i cinc anys. De sobte la de cinc anys queia cap per avall del parapet del terrat on havia pujat sense que ningú sinó jo se n’adonés. La salvava d’un bot esmeperdut bo i engrapant-la per la cama; ja l’havia vista escarxada, xemicada, al paviment (hi havia llambordes encara?). Tot de carn, ossos, nervis, cervell, en barreig de vòmit hi veia, cinc pisos avall. Durant l’estona on la xiqueta penjava, les dues se’n reien a grans riallades. La de tres anys volia fotre el mateix, fotre’s daltabaix. Perquè l’engrapés cap per avall per la cama i pengés perillosament al buit. Tant es bellugaven les dues minyones, els braços que servaven llongament dues quimerudes xiquetes se’m fatigaven.

Tornaré, dic, a deixar les nenes a lloc, no fos cas que encara em prenguessin els invasors, qui altrament sempre m’ignoren, per pedòfil, o quelcom altre ara de moda molt greu.

El terrat o terrassa s’anava omplint d’autoinvitats.

A poc a poc, me n’esmunyia. Me’n vaig per la ciutat. Hi descobria noves perspectives monumentals, amb murals gegantins de relleus i miralls, esplanades, geometries, escalinates, projeccions, panorames de mai no acabar, tantes de renovacions que no sospitava, tants d’anys que no passava per aqueixos carrers, on abans els carrerons mútuament s’estrangulaven.

Anònim, per ningú emprenyat, m’hi expandia, sense casa, robat.

Car els qui vivim a precari, enemics rai.

Atacs exteriors te’ls prens amb bonhomia.

Interiors, te’ls hauries de prendre amb fermesa; si cal, amb ferocitat.

Cuques i brutícies, els treus amb condícia.

Invasors, no; els expulses sense gaires contemplacions.

Sovint virats o fugits dels caus d’abans, llogant en acabat ací i allà, els qui vivim a precari, efectivament, hi hem d’anar de començ amb compte rai.

La quitxalla més barroera del barri, per tal de fer por a la dona, i segurament per a veure de quina corretja no som fets, ens omplen, posem per cas, finestres i porta de cuques fastigoses, grans escarabats morts, gripaus clavats, i ens empastifen de merdes diverses (lleterades, caguerades, sangs d’ocells estavellats) els vidres asclats, els fulls de la porta i els finestrons. Abans la dona no es mori de cap esglai, amb galleda, esponja, draps i sabó, tot ho faig net alhora enraonant amb els mateixos bretolets; d’esports parlem, de noies, d’herois... I tot i donant-los la raó, els faig entendre que, de cada branca, me n’entenc una miqueta més...

Ara, si antics residents, o intrusos xafarders, o vius lladregots i tota altra mena d’aprofitat, casta de furaços, se’t fiquen a casa amb excuses o sense, amb aqueixos gens de paciència.

—Fora, fora, fora...! No hi ha res a discutir. Nosaltres hi som pagant. Si us voleu entendre amb algú, us enteneu amb el patró, el propietari, l’advocat. Res. Cap contemplació.

La morta ressuscitada, amb quin zel no li xucl la saba poplítia, mentre cap per avall, com del cinquè pis estant, me la cardava! Com poliglot xanguet què devien dir-li els meus espermatozous per a tornar-li tanta de salut com li mancava! Quina pentecosta de flameta li il·lumina el cervell qui sap ara la meua llengua i tot, i ens enteníem!

Em perdonaven llavors la inservible vida per haver-la salvada una segona vegada. Car aquest cop la xiqueta esdevinguda inguarible malalta queia sinó a l’abís etern de l’infinit no re, i jo com dic providencial la tornava a servar per la cama.

Les mans a les buides traucades butxaques, em perdia per la platja. I hi havia nues i jagudes moltes de femelles de totes les mides, tot eixarrancades, i qui pel dolls del Solell es lleixaven donar pel cul.

Si mai t’hi trobes, para-hi compte tothora trempant; espontani, com la closca d’un musclo, adesiara se t’obre qualque cony; insidiós cal ficar-s’hi ans no es tanqui, company.

L’hi endinyava, i ensems enlluernat per certes pampallugues electrostàtiques i l’ardor mateixa del Solell, albirava, en miratge damunt platja i rocam, i jo de resident, casa meua, sense invasors, en transitori paradís de la llibertat.


~0~0~


Demanaré perdó (debades)


Demanaré perdó al muricec qui vaig cremar a les brases dels fogons de casa,
perquè “fotia cara de dimoni”, segons ma mare m’atiava.

I no se’m volia morir, amb ulls turmentats implorant-me pietat.

Ara que això rai.

Els mosquits qui, per mort, no es va cruspir
em dugueren (o em degueren dur) també al clot
on força tost comencí de fotre pitjor molt pitjor
cara de dimoni.


~0~0~


Virginitat


Com qui sacsa el cornet i en salten els daus, així la lleterada.
Dels daus la lleterada n’adquireix la mateix atzarosa qualitat.

—Aleatoris espermatozous, quin nombre traureu?
Zero...? U...? Dos...? (retòric els deman).

Zero, zero; sempre zero trec.

Car només els sacsava cap a l’èter eixarreïdor, el desert
lunar de la meua taxativa solitud.


~0~0~


N’escric la vida


Quintí Morat em contava com li recava ara haver mancat el darrer autobús que duia al bon indret — i com n’havia agafat doncs un altre que menava qui sap on... L’ombrívol vehicle desert l’embrancava sallant entre boires nocturnes per verals inhospitalaris, per plecs geològics no pas catalogats aumon... Fins al cony de déu, o més lluny encar... pel cap baix a tres quarts de quinze, pitjor, de ca seua... I això sense un ral a despendre-hi, la butxaca buida... La mateixa buidor al seu si xorc... buit de coratge, buit de coral embranzida... Veient-se doncs ara fosc, estrany, escarrutxat, i al carrer... Perduda la casa, perduts els topants, enmig d’enlloc, com dic, amb el cap tot marejat, sense sàpiguer què fer... Caminant sens esme per paisatges interestel·lars... Un corpuscle aliè rebutjat per tot el tens teixit ambient... El mot d’en Pedrolo, cremat amb àcid al seu cervell, se li torna a enroentir, dolorós: “Morim com uns forasters a casa nostra”... Tret que en Quintí Morat es moria foraster justament enlloc... Ni a ca d’altri... enlloc... enmig d’enlloc... car poc sabia escatir on parava... Ni si raïa sisvol encar als límits de la nació catalana... Escosiria els voltants pel matí i qui sap si... Mes llavors, cercant jóc, nyac! Es veu que va caure i es va asclar, en un pedrot, el cap... Un escurçó somnolent ensems s’esglaiava — el roc percudit pel cap d’en Quintí era ca seua... i la defensà, com bon escurçó tanmateix català, mossegant de valent, amb àvol intenció... Amb el cap amb un trep pregon i, sobre, fiblat pels ullals de l’escurçó... en Morat es despertava l’endemà a mig jorn sense saber ni qui collons fos... Autòmat, va amunt i avall entre els laberints dels ceps... Cau sovint... Si cau davall una vinya... les estroboscòpiques geometries dels llums intermitents... jocs de pàmpols i Solells... li fan veure vides psicodèliques d’universos no parits encar per cap magí per boig que fos, ni conquerits per cap fantasiós somiatruites d’observatori molt secret ni camuflat...

Va arribar fimbrós, com penell al gregal, a cap torreta (la borda del vinyòvol, em fa). En Minos i n’Anal Sardanes, marit i muller, qui hi vivien, i no eren per sort gens supersticiosos, el permeteren de fer’s dintre. El convidaren a fumar. Fumaven cigarrets no pas de tabac ni cap altra fada herbota, ans de cervells d’ocells de rapinya eixugats als arns i tampanys, i triturats als molinets. Els tremolencs pàmpols d’infinites projeccions perfectament geomètriques, les fiçances de l’escurçó, els cervells ara d’astors i esparvers... Els somnis li fluïen en meandres impossibles i se li estavellaven al consirer en mentismes i aiguabarreigs d’estridències alhora silents i caòtiques. En Quintí se servava la feixuguíssima clepsa, i em diu que una nova imatge (heroica) el colpí; les papil·les de l’instint se li eixoriviren i un règim aritmètic de protagonisme culpable se li instituí de cop i sobte, com ara si un cop d’estat de certes de les neurones hagués tingut lloc crani seu endins.

—Sabeu, Eleuteri, que no sóc gaire valent.
—Una mica timorat.
—Exacte. I tanmateix amb quina sobtada inspiració no esdevinc estatuesc! M’enfil damunt la taula bo i fotent guitzes a pa, formatge, cansalada i porró, a gerros de flors polsegoses i a fusells de caçador, a punyals i a sangasses i posts corcades, i a prístins amulets de vidre i garrots de pastor, a conills mig espellats, mitjons a mig sargir, esclops mal apedaçats, faves mal comptades, al moix, al moixó... Aitantes de proves de misèria, d’anatema i d’escàndol; vull renéixer’m com l’areny multiforme... afaiçonat pels elements, les onades, sorres, granits, vents!

Un mastegot d’en Minos, una clau letal de lluita greco-romana per part de n’Anal, i el sots-meteren, fet un bolic ben trossat, com qui treu feristela amb bromerosa ferramenta del parany; immobilitzat, doncs; menys dels ulls, qui, panòptics, psicoactius, ho guipaven tot, part davant i part darrere i àdhuc enllà, fora de marc ni escaquer, i lluny, molt lluny.

“Gnòstics, ens te’m guaitàvem”, li diuen l’altre sendemà, encar estès, que l’havien tingut fermat i dormint a la palla, amb la cabra i el gos. “No sabíem si duies cap pítima diferent, o si al registre del teu cervell els esquellots i els anafils desbocats et sonaven a la babalà en etzigoris de cerimònies satàniques si fa no fot, o si queies de cap coet encar amb el formigueig cosmològic alterant-te la neurologia (m’entens?), les sinapsis esporgades de llampeguets vitals, o al contrari, aritjolades amb qualque alienígena atribut intrús. Car t’afiguraries que potser som rucs, aitan remots; i no, carallot, gens.”

Em diu, morat, en Quintí, que cops traumàtics, de rebre’n, rai. I pertot. A muntanya – sospitant que són lladres empedreïts, i atansant-se’ls força prop, uns atlants se li desprenen com esllavissada. A la platja – expulsant el manifasser, el tastaolletes, el tribulet presumidet, molt de voler figurar i molta de pudent buidor rere la façana, i li fot escopinada, i els tentacles de sos múltiples còmplices, colla de lladres, redoblen els mastegots. Al carrer – absurdament creuant-lo de vorera a vorera sense curar-se’n del trànsit, i quin espetec.

—El batzac d’en Minos em tornava la memòria. Fugia la torreta. Vagava vagabund. Companya se m’ajunta, sense que la vulgui, Eleuteri. Hi ha tantes de captaires com ella qui se t’adossarien si els fessis cap cas. Es fan afollar i llencen l’afoll (fetus o embrió) cagadora avall. Es netegen, i graten i rauen, les brutícies, i s’eixuguen menstrus i fluixos estranys tan rarament! La pudor, Eleuteri, la pudor.

Entre la fosca neu, les monedes lluents – noves, d’argent – la bella captaire bruta en vol part – s’hi llença de valent – quan me n’adon que totes les monedes són dinerets de joguina, per a xiquetes qui juguen a nines i a comprar i vendre modelets d’estiu, li dic a l’avinent captaire pudent: “Podeu agafar-los tots”. Em diu que només en vol part, perquè els vèiem ensems, i hi insisteixc: “No, en realitat són tots vostres, no en vull cap.”

La dona, però, era bella, com dic, de veure; una fesomia agradívola, un cos esvelt i plenet, mes era llorda d’allò pus: li queien dels oronells no pas mocs, cucs – cucs vius qui en acabat se li arrossegaven com quitzes primes apagades llagrimetes galtes avall, en regateres humides damunt la ronya un bri netejada per llur lent llepissós pas. Li dic també on pot rentar’s – li dic de dos carrerons que conec d’aquí a la vora on he vistes suara que les canonades havien petades pel fred de la nit i que ara ragen fumejant una miqueta i tot (vapors de tebiors potser), i quan la duc de la maneta fins als foscs brolladors, sense por que els lladres ens assaltin i ens ganivetegin per a robar’ns els dinerets de joguina, davant un brollador més finet es trau la gorra quan em trac la meua i per a encoratjar-l’hi em rent una mica la punta del nas, i ella doncs es renta una miqueta més a fons, i quan ens tornem a cofar amb les gorres negres de llana me n’adon que ens hem confós de gorra, que si ella es posava la meua jo la seua, i ara doncs intercanviàvem vermina, pruents paràsits, polls i puces rai, cascú amfitrió dels hostes de l’altre, i ens comencem a gratar les clepses sota els capells alhora rient... Li dic on té a jeure i diu que enlloc, d’on que me l’enduc a un xibiu que conec, i hi farem tronar i ploure, i a la saó dringaran a la seua butxaca i alegrement els pistrincs de la bona sort...

És clar que allò no va durar. Deia que es deia Enrica. Temerari a la seua tomba faig cap, quin microcosmos entre tremolors d’intimitats!

Tinc un racó a qualque lloc amb un cartell penjat.

Homes mig podrits, amb floridures a la pell, taques pruïnoses blanques, com de fongs malignes, voldrien que n’escrigués la vida.

M’escunçava llavors, Eleuteri, com us deu ara escunçar a vós.


~0~0~

Vespers

Assassinat de l’assassí nat


Era al llit malalt (i força) (a mig extremunciar i tot) i na Leila Pol·luït, una antiga amiga íntima, em va vindre a veure a l’hospital, acompanyada per dues de les seues amigues, na Blancaneus Botifarró, una artista genial (o prou deia ella mateixa a la seua inèdita autobiografia, I’m a fucking genius and don’t you forget it, on argüia que hom en neix, geni, o es fa fotre, i que el mèrit del geni no cal allevar-li-ho sinó a la natura o a la casualitat, i que qui fóra geni i no ho reconeixia, l’únic que fotia era ésser un maleït antinatural – i no hi ha res que la natura avorreixi tant com els antinaturals, els qui creuen en no-naturaleses, tenen fes i esperancetes absurdes i ridícules en irreals, anorreadores, nocions, els quals haurien d’ésser tots plegats remesos encontinent, per via d’extinció tantost sotjats que han sortits amb un cervell tarat, de talls “espirituals”, de tirats “metafísics” – ecs! – remesos o retornats, dic, diu ella, a la natura, per tal que la natura i la casualitat poguessin llavors rebarrejar-ne, maurar-ne de bell nou, en bell reciclatge, els àtoms integrants per tal de veure de fer-ne doncs una millor coca – humana o no – que s’adigués si més no a allò que és natural) i na Judit Pambsorra, química exímia ans molt fidel deixebla de na Blancaneus.

Van tancar la porta, la falcaren amb el respatller d’una cadira, i pataplum, en un tres i no res, se’m despullaren les tres i se’m ficaren juntes al llit, a les vores i part damunt, per tal d’escalfar-me i xopar-me de vida, de vitalitat.

–Gaietà, això no pot ser! Esdevingueres en quatre dies derelicte. Mesquina mòmia. T’hem de dur de bell nou a la natura, començant per tornar-te a casa, on si cal et nodrirem amb sangs i sucs dels nostres ventres molt materns, per la natura així ordenats. A l’hospital, contràriament, tothom s’hi migra; hi mor, nosocomial manicomi. Tot hi és fecal, vernís de mort i merda. Els idòlatres qui hi transiten com microbis deleteris en cos malalt – maleïts hospitals que caldria bombardejar fins que no en romangués runa ni calçobre – només et volen infectar amb llur fe en la indestructibilitat del cos. El cos roman invicte mentre amb la natura va; tantost se’n desvia és on ja beu oli (adulterat, malmès i traficat). Els idòlatres del cos fet mòmia es prenen la vida massa a la valenta. La vida es pren a ritme de natura, i prou. Tota civilització és corrupció. Hom entoma el destret com el buirac el virató o el folre l’espasa. I el duu lleuger, llambresc, ben sospesat, fins que no troba indret on descarregar-lo. Descarrega l’entec, descarrega el gam, Gaietà, descarrega, llença, engega el tret, dispara! No repapiegis! Som-hi, som-hi, som-hi, ara! Ara! Ara!

Les tres hi insistiren tant, lúbriques deesses, que m’escorreguí triplement, i amb cada escorreguda un embenat arnat de mòmia putrefacta semblava descargolar-se’m i en espirals etèries desaparèixer per estratosferes de somni. Sí que, aviat, tornava a ésser jo, pop inconcús qui amb un sol tentacle, que tanmateix de tan ferm val pels vuit naturals, i qui doncs se’n carda tres (de paies) com podria cardar-se’n vuit alhora, sense penes ni fatics... a ésser, dic, tornava jo mateix, nu, net, immanent, contingut, reconegut... validat de bell nou, amb la meua exacta vàlua... natural.

Na Leila Pol·luït tingué aleshores una altra idea. “Et vestirem de dona.” Cascuna de les tres gràcies m’oferia dues de les seues peces excessives. Sostenidors i bragues l’una; l’altra brusa i perruca; la tercera sabates i faldilles (sortia aqueixa darrera, na Judit, d’esport, amb pantalonets i espardenyes de córrer).

Les quatre enjogassades eixim de la casa dels morts i llurs adoradors malignes, i enfilem cap als xampanys, a celebrar la meua restitució a la vida natural del cardar i riure.

Caminant, però, un jovencell se m’enamora. “Què hi faig, minyones? I si més tard descobreix que mon cony divergeix de l’ordre natural?”

–Fes-te microscòpic, Gaietà – em recomana la genial.

–Al buc d’una cullera d’acer, el pop sempre hi semblarà viu – la deixebla rebla.

Lleis del parasitisme natural seguiré, doncs. Graó a graó, per recta compulsió, els fruits junyirem i l’esfondrament subseqüent dels tabús durà a sobtada orfenesa la pega multitud, d’on el sondeig emmetzinat no valdrà novament re, car natura aquest cop haurà guanyada, aixafant ans esbandint els nous afeblits, desavesats, romasos ara sense falsos raonaments escolàstics ni excuses d’assassí militaritzat. Car si quelcom és possible en natura és natural, i s’ha acabat. Bifurquéssim doncs les protervioses hegemonies en columnes que es cargolin cap enrere on col·lideixin com medul·les adés bessones i ara, per l’estrall de l’estavellament, sense bessó. Pastorals, animats, la natura ens garanteix vigència; per vincles retroactius tornem a l’inici. Que qui mana a can Ribot? Hi manem els anorreadors de tota falòrnia. Hem passat el ribot a can Ribot amb brutalitat exemplar, natural. Massa poc! Uniformes cremen en pires enormes. Petjades de corrupció s’aturaven en sec a la mateixa prehistòria de l’eixamplament metal·lúrgic. Fotran goig. Cendres volcàniques els esborrin a tesa. Car ara, a la llum del nou Solell, hi caminem nosaltres, les quatre deesses qui amb els ulls i cimbells corporals encaterinen jovencells sense mònita, i, en pic seduïts, en acabat els retornen a la natura de l’abandonament als corrents tel·lúrics, jovians.

Ens assèiem entre vidalbins a beure’ns els xampanys, a xarrupar-ne les nates enxocolatades. I fèiem barrila ensems. On van vindre les autoritats repressores, sempre atretes per les rancúnies de la mort on vida natural mai no hi floreix, i per a doncs anihilar-hi natura. Xst, ací són.

Autumne catastròfic, tres tríbades anodines els troglodites uniformats (simis disfressats de simis) les voldrien amb quatre mastegots instantàniament fungibles. Amb quina repulsiva luxúria no s’atansen a acomplir llurs sòlites atrocitats. Gegantines aranyes flatulents teixirien angúnies com els il·lumaquel·lats carreus dels “palaus” de “justícies” teixeixen latències de (tornem-hi) nosocomials presons on per comptes dels bestials macròfags esbojarrats, com caldria, només els lladres pagats pels lladres de més pes no hi fotrien a raure sinó els frèvols menairons per tots plegats estuprats, estripats, plomats!

No pas aquest cop, capsdecony!

Encontinent entrem en estratègia. Som resistents, sempre doncs alerta. Menys aflicte qui preveu l’icte. Ara totes quatre preteníem ni haver notats els quatre ineptes xarnecs, qui en llur lúgubre algaraví frenètics tramaven prendre’ns tota llum ni escalfor — se’ns estimen molt més mòmies, com ells.

Tres de les tríbades, com dic, érem doncs en fanerògames xerrameques oblidosament immergides; enraonàvem sòpitament, com tedioses escarafalloses actrius qui es conten i reconten llurs catabòliques proeses artístiques, perdudes doncs en pampalluguejants esferes de pregonament imbricades contrafaccions, mentre l’altra, na Judit Pambsorra, qui era, com dic, química molt especialitzada ens els millors, més letals ni immediats, verins, es transformava en lluent metàl·lica gegantina vespa prehistòrica, en esfecoide vèspid sirícid pompílid pterodàctil, en monstruós escorpí alat i rabent... sos apicles, sos fiblons, sos estilets, urpes, ungles, mandrins... sos fiçons... ses broques... i sobretot l’agulló que es treu de la sabata de córrer amb el qual, ivaçosa, part darrere terebreix ans sargeix en un tres i no res, i sense cap rau-rau ni bonior, les repulsives polpes fofes sonses dels quatre pestilents... flist-flast flist-flast flist-flast flist-flast, quatre fiblades, i au, instantàniament quatre assassins nats assassinats.

Com ens rèiem mentre, feina ben feta, baixàvem pels monuments — monumentals angulars cairades anguiles tetanitzades amuntegades petrificades, sense anfractuositats ni doncs secrets. Alba incandescent, quilis, quiliastes, il·lusos, encantats, reapareixien els obrers — taurons, centcames, voltors. Som-hi per comptes cap als amagatalls dels barris vells, entre cendrades i floridures, on, prènsils cosmòlogues, iconoclastes vexem la còsmica rapsòdia dels falsos postulats per què tots els altres tenen la incomparable pega de “funcionar”.

—Gaietà Lluert, hom s’absol naturalment de tot homei esdevingut en escaiença d’angoixant malson, com al món envaït on tractem de tanmateix sobreviure, mig surar, ni que fos en quasi absència, o espectralment; l’únic que hi floquem: per llei física, retributius cavalcar la seqüència del contraatac.

—Ah, Leila Pol·luït, no em voldries tampoc tan pusil·lànime; incrèdul autòmat epistemològicament molt naquis qui mesellament ans flegmàtica fos incapaç de rebel·lia i doncs d’esborrar tota mena de torrencial comuna atroç creença contemporània — plegades coincideixen a voler’ns cadàvers rellogats a estrany llivell de món ignot amb estranyes regles i fórmules recòndites on tanmateix complotaríem, en la densa ronca boira de la ignorància més impecable, per tal de predir on acabaríem niats un pic enterrats! Give me a break!

—No et vull mai més retrògrada a cap ovoide superfície d’empírica sentència.

—Fet.

—La tasca cardinal rau en sàpiguer prou coordinar... les idiosincràtiques noves injuncions que els foscants repel·lents qui ens envaïren continuen, aleatoris, estocàstics, adventicis, sense ni com ve ni com va, d’etzibar’ns... amb les eines molt evasives del dard sobtat, de les èpiques bales de trascantó, ans de l’innat volcà ses erupcions de neus mefítiques i òpals esclatants que les glies asclessin dels engomats...

—Amb l’eina també cabdal del pòstum sarcasme, és clar.

—No vull tastar mai més sentors ni tasts de recança ni humilitat. I si cap vibració no reb de cap furtiu espia ni infiltrat intuïtivament ans ardent, mec, ja l’he pelat.

—Fóra el mínimum minimòrum, diu el testimoni molt discriminatori qui sóc.

On ella molsuda, jo melsut; mes prou que ens entenem, avui. Per la finestra, núvols crebaren. Sota els trons ens amem, enjogassats com mútuament salutífers cadells.

Esplèndidament cast, em llevava l’endemà. Jorn assolellat. Als rododendres espiadimonis; a la carxoferes marietes, borinots; esfexos entre les bledes, sírexs a les mongeteres, bòmbixs als heliants... Amb quin èxtasi de jardiner somnàmbul no tornava als pul·lulants budells ni populosos reialmes de la terra amatent. Com no n’enllestia els reclusius paràsits en llur paranoic papissot monòleg i els gregaris en llur escandalós molt tifa tèrbol bromerós insistent rosec. Quatre passades de llengua verinosa, i nets!

Potser quan arribi als noranta... De moment, oïc i atenc els crits melangiosos, aflictes, de la sollada emmordassada llibertat.

—No cal pas que ens escalféssiu l’infern, maleïts repugnants invasors.

L’anatomista subterrani se sap cada òrgan, ni com es teixeix amb cap altre, ni quin ve malalt, ni quin massa contús, ni a quin, ai, botiflerament ni enverinadament oliat pels poders enemics, li cal (naturalment!) l’ablació sobtada i sense avís ni compliments.

—No hi haurà perdó. Mai (vaig dir, estirant-me, trobant-me aquell matí, com dic, molt millor).


~0~0~


Sabeu què, Eleuteri?


—No gens benigna, em diu la dona, i en romanc en acabat fort perplex i desencantat, “Si m’hagués cardats tants d’homes com, carallot, tostemps no te m’imagines que faig, me n’hauria cardats tants... com dones no t’has cardades en escaiença de sonses truites que sovint deus somiar”, car, sabeu què? Sempre m’he pensat (i confiat) que, múrria, prou se me’n cardava encara més... molts, molts, molts més que mai no m’ha dits.


(...)


—Amb ningú no sóc tan obsequiós com amb els qui reeixidament se’m carden la dona. Sabeu què? Se m’instal·la al cor de mantinent, automàticament, una agraïda intimitat... un dolç respecte... envers cascun dels campions, envers llur amable superioritat, empeltats... imbuïts... alhora de propinc i de diví, com ara influïts benauradament per l’omnipotència de la deessa.


(...)


—Sí; doncs sabeu què? La dona és dislèctica de part de vit...
—Dislèctica de part de vit.
—I tant. Sovint, quan deu veure que s’ho val, si som a taula, ella davant meu, i fa veure que vol ficar son peu familiarment entre mes cuixes (les cuixes de son marit, escolta tu, qui hi tindria mai re a dir?), malament rai, que sempre acaba ficant-lo a la carranxa del veí. Sí ves, què hi farem; sota taula, amb el peu sense sabata, a ous i vit els fa massatges... I sovint, doncs podeu imaginâ-us-ho, cavà? I tant, sense que ningú altre no se n’hagi adonat, com s’entenen en acabat, vull dir, ella i els més eixerits. (Sí ves, és clar, quina culpa en té, pobrissona; natura i casualitat prou ho han decretat.) Quatre llambregades i capcinades, i au, som-hi, veus que s’aixequen ensems i que se’n van a cardar a qualque cambra o altra del costat.
—Doncs sí que fotrem goig.
—Oi? Imagineu-vos-em, com dic, el paperet, amb careta de pàmfil sofert, solet, enmig del restaurant, o a la grossa taula amb tots els familiars d’ambdues o tres branques, i jo, petitet, petitet, com més anem més petitet, ara fitó dels de més dels esguards, sovint ben vilipendiosos, la veritat.


(...)


—Sabeu que sóc sovint “one of the girls”, oi?
—Prou podeu.
—No pas? Doncs bé, en aquelles propícies saons, salta la dona, si pot, vull dir, si la conversa hi ajuda, i diu: “N’hi ha qui encara la foten més petita...” i amb això, podeu pensar, tramet l’esguard garneu cap on sóc; sóc l’únic ésser a l’indret amb l’aparell al·ludit; poc n’hi ha cap altre (vull dir, d’element) entre els presents, qui en tingui, ni que fos diguem-ne rudimentari, com el meu. Doncs bé, i això s’ha esdevingut, no us penseu, sis, set vegades... Llavors sempre hi ha una amiga o altra qui a l’ham hi fot mossada. “Really? How small?” (adreçant-se’m). I sabeu què? Haig de contestar dient la veritat; la dona avorreix la mentida, per això conec (em sembla) tots o els de més dels qui s’ha cardats... i per descomptat com la foten de grossa... Tant se val, així que haig de dir... sempre tan complaent, amb infinita bonhomia...
—Four inches.
—Four inches max, if ever that (salta la dona); he’s very optimist.

Totes estridents escarafalls rai, i grasses rialles d’incredulitat (“you mean total boner...? no shitting! the poor baby...! maximum extension, true...?”), fins que no n’hi ha una que endevina què calia haver dit.

—What are we talking about then when at rest...?
—Inch and a half, two inches... (és ella qui respon, i, com us dic i prou sabeu, no pas que mai menteix).
—Just like a little boy?
—Just about.

Fins que alguna no gosa ja atiar la fera interior sedega d’irrisori qui les de més de les dones ja no porten per natura irremissiblement encastada a l’esperit.

—Let’s see, let’s see!
—Show, show, show... (coregen totes ben tost).

M’haig de disculpar abans de treure-me-la i tot.

—Not fair, in the presence of a lady...
—His teenie-weenie snail so shy! (afegeix ella). And such a puny shell too, his balls a speck of dainty harness, never bigger than the nail on your thumb.

La por que tinc, i no cal dir molt més davant les dames... ma cigala s’arronsa com cargolet esporuguit (i sense banyes, les quals prou se m’apropiava el front, ves!). No trau ni el nasset d’una closqueta miserable.

I ara exposat, al voltant el ridícul esclata.

—Sorry for my weak pitiful prick; abortive, embryonic excuse for a crude rough draft of a misconceived stunted thorn. Would’nt hurt the microscopic snatch of a liliputian fly.

I sobre em cau qualque castanya i em cau qualque bolet, com si sóc de debò l’infant exhibicionista i pocavergonyota qui n’ha dita o feta alguna de massa grossa, i tampoc no gens adequada a la seua tendra edat, i en presència de tan altes dames, oipús.


(...)


—Ah, i un bell jorn que passejàvem pel camp, a qualsque llimbs bucòlics màgicament convocats, entre ruïnes romàntiques oimés evocadores rai, amb les mítiques molt elegants senyoretes sota llurs virolades espectaculars ombrel·les, i a les perifèries mig esborrades els senyors nogensmenys prou mudats, jo content d’allò pus donant la maneta a la minyona, i què devia tindre, pobrissó, uns cinc anyets; doncs sabeu què? El desig em pren de fer pipí, em desix doncs de la minyona, em pos prou discret a banda del caminet, em trec la pitxolina... i tantost encetava de regar un ben adient garric... l’alegre rajolinet es veu que empudegava un vesper que allí mateix s’hi amagava... Verge, la quantitat de vespes qui em fiblen llavors el delicat instrument! Immediatament els plors i gemecs, i la minyona, una pagesota dels Bages grassoneta i colrada, rient-se’n i escopinant-me la cigaleta i fregant-t’hi els gargalls perquè la coençó s’assuaugés. I dient-me, citant no sé pas ara si en Soló o n’Anacarsis, amb una cara tanmateix no gens seriosa, pus tost força enriallada: “A la voreta del niu, no hi facis el riu!” I s’esqueia llavors que passessin, és clar, un esbart de noietes, i la minyona ensenyant-los la frisosa pitxolineta ara tota vermellota i boteruda; i quins espetecs de riure totes plegades! Quins esclafits i quins panxots, i quines catxamones i quins clatellots! I ningú compadint-se molla de l’empegueïdet marrec; el marrec que el dóngon pel cul. “Amaga’t això, pocavergonya!” I t’hi ventaven cops de virolada ombrel·la i tot, i ara, per l’altre bec de caminet, per sort, vull dir, per desgràcia, veus que arribaven, merdosos, prosopopeics, uns senyors, i tothom de sobte muts i a la gàbia, i la minyona m’embotia encontinent el piuet pruent, umflat i adolorit bragueteta endins, i ara continuem la passejada, tret que camín com qui arrossega una àncora rovellada... o com malastruc pescador de canya qui ha pescada cap balena... o com carranc futbolista qui no fa gens es petava ambdós meniscs... o com préssec molt albercoc, de pinyol tot corcat, i nogut i malmès per pedregades i insectes i ocells, qui encara pretengués, silvestre, rossolar rost avall... o ja fins i tot com un minyó de cinc anyets amb dues síndries per collons! Maleïdes vespes, vós! Maleïts projectils teledirigits, ells i llurs esmolats fiçons de maligna fiçança! I llur molt estricte codi de conducta! Amb una petita escletxa en tenen prou per a albirar l’univers sencer. I si mai hi copsen, empudegós, cap enemic, són esclatant turba desfermada qui anorrea ipsofacte el pretès intrús, com deia, em sembla, n’Alcibíades... o en Vegeci... o quin altre...?

—No ho sé.


(...)


Sabeu què? Na Trudis Ianqi un dia on la dona era de viatge va trucar a baix.

—Qui hi ha? (que dic).
—Perquè matares moriràs (diu una veu de sibil·la molt dadapelcul).

Prou no cal ésser cap Xèrloc per a deduir que aquella paia em volia pelat.

—Obrirà la puta mare (vaig dir).
—Mon marit qui la teua dona també es carda és un dels heroics pilots de poltrona qui mena, a milions de milles de distància i tot, un d’aquells borinots mortífers que els covards exèrcits d’ara, millorant i tot les abelles de vidre de n’Erst Jünger, arreu anorreen, d’espetec, boldrons i boldrons d’innocents, vull dir, de desarmats.
—L’infame tros de merda podrida! El repulsiu fill de gossa! (m’exclamí). Encara us l’obr menys!

Rere la porta na Trudis Ianqi al cap d’estoneta es ficà a sanglotar. I jo compadint-me’n, és clar.

Sabeu què? Mos sanglots trumfaren els seus i tot. Dues magdalenes descordades. Me n’anava a la finestra de la cuina. D’allí la veia. Perquè em veiés, vaig encendre el llum.

Banyats en llàgrimes, tristament ens somriguérem, bessons. Les nostres imatges confoses, confluents, gairebé indestriables, a cantó i cantó de vidre. Al cap d’una altra estoneta, alleujada, partí.

D’ençà d’aquell vespre, els insistents zumzeigs a les orelles no se me n’han anat mai més.


~0~0~


Discurset a l’hora dels adéus


Ara que estem tots reunits
pensem una miqueta
en els sostenidors dels pits
i en els sucs de la bragueta.

Pensem en els qui ja no hi són
i en els qui encara no han nascuts
penséssim que si fossin al món
ens hi vèiem prou més premuts.

I pensem en els avions
i pensem en els submarins
i pensem en que... que collons
que en quatre o cinc matins
no esmorzarem amb pa amb tomàquet
ni xerrarem de ximpleries
ni ens empaitarem dient “va que et
tinc i ja sé que no te’m fies.”

Que serem qui sap cap on
segurament ni enlloc ni aumon.

Som tots plegats com bolets
som-ne flota de molt d’aparell
mes prou tost ben podridets
sense vestit absurd ni capell.

Bolets som de femer
on sense cap ni centener
traiem el cap un instant.

Femer pudent i vibrant
com màquina infernal.

Persistent gàbia letal
de fosca tortura niu.

Hom ens hi fica mig viu
mes ben tost tot mort en surt.

Quina merda de femer absurd!


~0~0~


Qui de vida beu ve condemnat


Só qui sé el secret
de les molses i les fonts
só qui vola ran i en compta
els repetits rasts de morts.

Perxò les forces malignes
em volen de dolent
i prou pel mig m’asclaven
si mai sabien trobar’m.

Tret que doncs mesclat
entre els qui a glops hi van
d’estètic em disfrès
i àdhuc de creient.

I així vaig denunciant
a la voreta del torrent.

Só qui sé les veus
de les aigües infernals.


~0~0~


Expulsions


Entre el fang enganxifós dalt de tot les muntanyes inaccessibles, immensos diamants suren que tanmateix descartem com si fossin pilotes desumflades. I cap avall, cap avall, tot cap avall... car prou tot el que hi llencem és material de construcció.

I en acabat tots plegats feina rai. Desmuntem ponts i edificis... i els muntem a d’altres bandes... és a dir, els intercanviem... On hi havia un edifici o un pont, en fiquem un altre de qui sap on... i alhora, al buit de l’altre, hom (un altre equip, un equip concomitant, simultani, i n’hi ha mils i mils, d’esbarts aqueferats) hi fica ambtant el que ací hi teníem... Perxò pertot hi ha bastides... Món a mig fer; tothom hi fa d’obrer... d’obrer constant, infatigable, monomaníac, saps? molt compromès en la tasca, totalment plevit al deure escaigut... tant se val quin, el que calgui a l’instant... cascú capatàs d’elleix, per la natura empès; cada dot, vull dir, habilitat, traça ni ofici per què no fores nat dut a gaudi i fruïció en la construcció, destrucció, reconstrucció, incessant, general, universal.

I tothom, és clar, hi va nafrat, encetat, més o menys minvat... Tret que qui en faria cap cas? No, ningú; no en fem cap cas, ni de les nafres, ni de les amputacions, ni dels esguerraments, ni de les inxes d’ossos xemicats, ni dels nervis i tendons qui ens pengen ensangonats... Al contrari, tots plegats prou continuem tan enfeinats... treballant... fins a les darreres conseqüències... Si caus, si l’espitxes, això rai, t’enterrem als fonaments... I si mai volies escapolir-te’n, desgraciat, on aniries...? Mai no trobaries els topants... Car tot hi és alhora el mateix i justament canviat... Tot hi és en estat de canvi... entre bastides i jaços de taulons... Tot a mig fer, tot perilla de tombar-te damunt... Arreu hi ha caps falsos... Pitjor, caps sords, fica-hi el peu i estimba’t fins al mai pus.

I per quin pont no passaràs...? Mai no n’hi ha cap d’acabat...! Ai, carallot, t’hi aventuraràs, i au com tombaràs... com tombaràs... avall, avall, avall... devers l’abís infinit del no re, tu mateix esdevingut tard o d’hora material de construcció!


(...)


Rere dues columnes condemnades, m’ajustava el monocle i els escaujava, eixams de mosques vironeres desmenjant-se esbojarrades a pondre llurs mesquines contribucions al cor de la carronya d’aquest món corcat qui tanmateix periclitava cap a la desaparició; geperuts pollosos, balbs espantalls, rancs escarabats, escornats trogosítids qui construïu, destruïu, reconstruïu... ara us vinc, espectre didàctic qui, no pas gens cronològic, vull dir, anacrònic rai, usurpa les espines, els xerracs i els cisells dels gegantins pregadéus i us ve a adoctrinar, amb gola de monstre, que el que caldria fóra, cuques esguerrades, que lleixéssiu les putes esteses d’escombraries tal qual. Car de què serveix tant de monejar-hi, collons!

Sóc el cinquè genet de la boirosa apocalipsi, molt més malparit que no els quatre carallots d’abans. Els terratremolencs batzacs que etziben els meus diguem-ne esclops ni els cops de ferradures del cavall esquelètic de la mort total d’un univers despès. Escolteu-me fer cap i perdeu els estreps. Teniu comiat d’acomiadâ’us de vostres molt minsos dots mentals, diguéssiu au, osta! a totes vostres de molt lluny estabornides enferritjades gimnàstiques cerebrals; poc que us servia el cervell, encara us servirà menys; les pampallugues que albireu i que com baionetes us foten els ulls prepòsters i estripats, i llavors fustigats us els foten ballar com baldufes, són els oracles de la fi del temps. Cada raig d’ió anàrquic ve a martiritzâ’us. Fugiríeu hilarants cap enlloc. Fraudulentes totes les teràpies, ineficaces totes les farmacopees, cap remei contra les atrocitats. Orfes de solucions. D’ací no en surt nidéu qui no fos mort i abans a tesa molt cruelment castigat i torturat.

Em vaig esguardar a l’espill. Pedant, pompós, xaró, arrogant... Tos diabòlics malsons de danyosa eruga dialèctica et duen a oblidar el recull de normes assenyades i a transgredir el riu de l’harmonia amb ràfegues d’escàndols. Estigues-te’n, que el vidriol de les fètides oradures que tos llavis bavegen, en anguniosa acústica de grotesc encuny, cessi, ferotge ganyotaire de ridícul monocle i cervell penuriós.

Vaig baixar al menjador. Les verges, profusament cabelludes, m’hi esperaven, virginals. El meu plat de sopa era ple de cabells. Us fotré totes al costell, vaig vilipendiar, de cascun de vostres nervis en fotré aeròlits, us trauré el moll de cada alguassa i galfó! Al·lucinants pigmees, en lúcida carnisseria demostraré mon coratge, sereu confoses per espellats, escorxats i trossejats bocs i senglars. I qui se us mengi més robust ell. Sedós cafè amb tasts de cervell prendrem en vostres cranis, i piròfils el reialme a dida i en flames trametrem.

El bordell s’esvalotà. Papallones d’èmfasi s’envolaren en abjecta incongruència. Algú em tracta de misantrop, de massa estètic, d’envanit a la darrera potència, ans de neurofisiològicament tampoc no gens intuïtiu! Amb quin deliri no m’aixec de la cadira i esquivant esculls, no fos cas que en patís brutícies no gens higièniques, esbrinant les calúmnies cronològicament, per tal de púguer-les contestar cascuna a son torn, faig qualsque viratges incoherents, i amb dents corrosives, com amb forques virtuals, capgir els fems, els trasbals.

Guipurs, alfirems, randes, calats i farbalans es desfilaven, s’esfilagarsaven; coixins esbudellats, estovalles, tovallons, calcetes, combinacions, esdevenien encontinent sollats parracs. Els mobles mateixos hauries dit que bàrbars arqueòlegs els havien suara desenterrats amb llurs mètodes més destralers. Les veus dels cromòfors als salpetres dels racons violats em pessigollejaven els oronells. Anava a estufornar quan me n’adon de les múltiples fellonies perpetrades girientorn. Al trebol col·lisions d’adverses rapaces es prolongaven, i en queien a betzef plomes ensangonades, becs heterogenis, urpes sense potes, i senceres fosques aus de mal averany. L’humus malaltís de la caverna n’absorbia els ossos ja rostats que en vòrtexs rovellats s’hi incrustaven. Les verges de pedra cargols marcians, en hordes com les n’Àttila, ubics les estupraven. Intrigat, creient-me que potser fisiològicament la perenne arbitrarietat del vesper que en voluptuós contuberni covava tantes d’absurdes coincidències no fos altre que símptoma del conegut efecte, on el col·lectiu reprodueix sa neurosis a l’estany adés tranquil de l’esperit de l’observador, ara doncs per còdols de propers cretins somorgollat, prudentment, com cuc inconspicu, em vaig fotre a arrossegar’m per terra com estetoscopi que pengés del pit d’un tísic qui tot just ara mateix en solitud l’està espitxant. Les fosforescents sípies de mos ulls arreu hi copsaven ominosos signes de tabú trepitjat. Meticulós com cínic ateu fití les nàiades, les hamadríades, els silvans. Histèric rebuig, no callareu! vaig ganyolar.

Als marcits, escarransits, exsangües coloms de mon cervell mugrons els creix de llets escèptiques. Per a tindre accés als corol·laris, bessones juxtaposicions de pregoneses paral·leles dialèctic estableixc. Al panteó obsequiós de les síntesis antisèptiques humilment omnívor em present. Vull, em dic, estalviar’m de les tiranies dels fètids organismes qui tramposos s’han ficats a les perifèries de ma solipsística esfera. Als prolífics espais amb despit els empenyc, on llur apoplèctica futilitat serà pel silenci infinit de la matèria fosca definitivament sublat (negat, tolt), com sublat al cony etern del no re és el fàl·lic manlleu de l’efímer assaig infructífer del viure.

És mon esplèndid destí: saboteig sense descans els tirànics satèl·lits qui em parasitarien l’horitzó on l’isolat orfenat, on únic visc i on tothora conspir, èpic rau, com en cim davant el qual els genolls dels oceans de la vulgaritat en èxtasi s’abaten, ferits, rabits, empedreïts, debades. A cap ferotge cirurgià no li serà mai llegut d’emmerdar amb les sangs dels sacrificis dels bous escanyats dels òrgans atesos ni amb els rovells infectes de les femtes de les nocions més fictament avençades, els molt més higiènics murs on, mai acorat, no em continc.

Vaig deseixir’m amb un sacseig de les manilles de l’obsessiva rectitud que el magí m’engalavernaven, i esguardí novament el panorama. Lúdicament optimistes, les nues dansaires adornaven el bordell. Avií un trist sospir que migpartí la sòrdida escena. A trenc de cràter, psicopàtiques gimnastes, vostres vehements clixés no fan sinó envernissar la capseta que tafòfils obrirem a l’horror de la tafocenosi. Com qui trenca l’ou de la veritat, allí ens trobem tots reunits, tots barrejats, miques de cascú a mig fossilitzar, a caire de desaparició, residu indesxifrable, que il·luses voldríeu que confonguéssim per refinats joiells.

Em vaig ficar a riure entre sanglots, beduí qui a incoada meca es fa, i l’atac l’heu, i, crisàlide fallida, aixeca els ulls envidrats al cel, i ah el desendreç que a la fi hi confegeix! Aeròlits d’oracle criminal: cruels falcons, ibis, grues, voltors, i llurs crues iniquitats, vénen a eixorbar’l, esbudellar’l, mentre sa vida encara avia febles onades desordenades de penuriosos circells.

Amb agror eclesiàstica els llefiscosos familiars parlaven de brins de palla que trenquessin espinades d’inviable camell. Lluïen d’odi qualsque cruanys d’ulls al laberint. Per quin prestigi o estrany fenomen els bategosos, tautològics, visatges se’ls omplien d’atrabiliària tinta, no pas que ara em fotré tampoc a escatir. El·lipsis a manta hi inclouré, car pots contar si s’hi val a perdre-hi estona. Aquest bordell és mausoleu i cascú de valtres al taüt fet malbé. Cap cimbell de societària segura felicitat no m’encaterinarà pas, sé que cada sedós esquer d’enconat discurs precedeix la vivisecció, i les perforades ganyes.

Per quines rampes es desbocaven les sorres i les rels del podrimener, de qui les caòtiques urpes jurcaven a estripar’m la inconsútil melangia? Eixordadores caigudes d’aigua, brunes embrutaven les neus de mon cervell.

Del pou dejecte o la cova de lladres on col·ludien els bandits venien a rosegar’m mòrbids retrets que, llambresc, contrarestava amb satírics peans de reprensible encet. Amb centelleigs de pidolaires, de rel rajaven, projectaven, llurs queixals càustics verins.

A tornajornals, vaig triar llavors les més coents paraules. Paraules de coentor indeleble. Maleït reialme on qui es té dret, l’escapcen. Só poeta i per tant cap calamitat atènyer’m no pot! Qui sou valtres ensems sinó inservible llepaculaire cort de la meua excelsitud? L’ofec, l’ofec!

A errònies buidors no m’adic. Ni a vicis, ni a afanys, ni a deduccions, ni a missatges, ni menys a manaments. A galet no bec, vòmits intuïts. Mag omniscient greu règim prou entaferrava a la condemnada contrada on bigarradament vegeteu, i on els gatxulls dels orelluts lul·listes enyorosos i les inversemblants atzagaiades dels cofois llagoters qui ignars i simiescs brandiu encara més coetànies, contemporànies, ximpleries, a perperir tostemps m’han dut, em duien de mantinent, i em duen contínuament. Us fotria tots plegats d’afegit adob al piramidal femer; si no em contradic, cenotafi on em glorific.

Volaren un darrer cop els plats. S’estavellaren ubics.

Una vegada més... Com ho diràs...? Mon pare, espetegós, ultratjadament enfellonit, una vegada més, m’expulsava de casa. Una vegada més.


~0~0~